Renzo Piano

Renzo Piano

(2012)
Biografia
Naixement	14 setembre 1937 (86 anys) Gènova (Itàlia)
Floruit	2013
Senador vitalici d'Itàlia 30 agost 2013 – Nomenat per: Giorgio Napolitano
Dades personals
Formació	Politècnic de Milà (–1964)
Activitat
Camp de treball	Arquitectura
Lloc de treball	Itàlia Torí Nova York París Berlín Milà Gènova
Ocupació	arquitecte, polític
Ocupador	República Popular de la Xina (1965–1968)
Partit	independent
Membre de	Acadèmia Europea de les Ciències i les Arts Académie d'architecture Acadèmia de Sant Lluc Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Acadèmia de les Arts de Berlín Royal Academy of Arts (membre honorari) Accademia delle Arti del Disegno
Professors	Franco Albini, Jean Prouvé, Giuseppe Ciribini, Marco Zanuso i William Laborde (en)
Obra
Obres destacables The Shard FDP (1853) Acadèmia de les Ciències de Califòrnia (1912) École Normale Supérieure de Cachan (1924) Pierpont Morgan Library (1977) Centre Pompidou (1990) estadi San Nicola (1994) Aeroport Internacional de Kansai (2002) Pinacoteca Giovanni e Marella Agnelli (en) (2007) Vulcano Buono (en) (2014) Intesa Sanpaolo Building (en) (2017) Centro Botín
Premis (2017)  Prix de l'Équerre d'Argent (en) (2017)  Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi (2014)  doctor honoris causa per la Universitat de Colúmbia (2008)  Medalla d'Or de la AIA (2000)  Golden Lion (2000)  Oficial de la Legió d'Honor (1998)  Premi Pritzker (1995)  Premi d'art de Berlín (1995)  Premi Erasmus (1995)  Praemium Imperiale (28 març 1994)  Medalla d'Or de l'Orde del Mèrit per la Cultura i l'Art (1991)  Prix de l'Équerre d'Argent (en) (24 març 1990)  Cavaller de la Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana (1990)  Premi Kyoto d'arts i filosofia (1989)  Medalla d'or del RIBA (1978)  Premi Auguste Perret  Medalla d'or per a l'Arquitectura Italiana  Sir John Sulman Medal (en)

Renzo Piano (Gènova, 1937), és un arquitecte italià. Guanyador del Premi Pritzker i un dels arquitectes més prolífics de les últimes tres dècades. Va estudiar la il·luminació natural per mitjà del sostre en algunes fàbriques d'Olivetti i creà el pavelló de la Indústria italiana a Osaka (1970).

Entre els seus edificis destacats destaquen el Centre Georges Pompidou de París (amb Richard Rogers, 1977), The Shard a Londres (2012), el Museu Whitney d'Art Americà de la ciutat de Nova York (2015), Istanbul Modern a Istanbul (2022)^[1] i el Centre Cultural de la Fundació Stavros Niarchos a Atenes (2016). Va guanyar el Premi Pritzker d'Arquitectura el 1998.

El seu taller d'arquitectura (Renzo Piano Buiding Worshop) té la seu als afores de Gènova.

Piano és Senador vitalici al Senat italià des del 2013.